transformar i treure el que sempre ha estat dins

porto una mica més d’un any reconstruint-me. en aquest procés hi ha d’haver part de deconstrucció, de destrucció i també de molta construcció. estem tan acostumades a deconstruir que la part de construir sembla molt més difícil. a mi al menys m’ho està semblant. hi ha moments complicats i estic aprenent a surfejar-los. i està sent guai. està sent intens. 

hi ha moments en que la intensitat és molt elevada. això tampoc és res nou per a mi. davant de la intensitat col·lapso, i el que se sol veure des de fora és molt diferent al que em passa a dins. la intensitat m’atura, i a vegades em deixa sense poder respirar. literal. i estan sent setmanes intenses. però interessants. 

porto quasi tota la meva vida detestant aquesta intensitat, sobretot perquè la gent no la comprèn, o més aviat interpreta des de fora tot el contrari. ara estic abraçant aquesta intensitat i estic aprenent d’ella. no sé què en vull fer, però sento que vull fer-ne alguna cosa. mai n’he fet res, només he deixat que em col·lapsés, sense permetre deixar-la sortir. per por. per pànic. suposo que vaig aprendre a odiar-la, a detestar-la, a negar-la, i, per tant, vaig aprendre a amagar-la i a no expressar-la d’una forma que fos visible cap a les demés. per això passava sempre de forma tant invisible. no és que no em sàpiga expressar, és que mai se m’ha permès fer-ho. suposo que és el que carreguem totes aquelles que no sentim a través de la norma i que per tant les nostres emocions ens són vetades i aprenem a amagar-les i a no expressar-les. 

he obert dins meu vàries preguntes, que crec que em van genials en el procés de construcció en el que estic. i tinc moltíssims dubtes sobre mi. qui sóc no és exactament la pregunta, però entenc per on és ara el meu camí, allò que em transforma una vegada més. necessito treure tot això de dins. em fa por i algun dia em llevo plorant. és por a tot el que mai he aconseguit treure perquè m’estava prohibit. 

no vull competir amb res. vull treure’m de sobre aquesta sensació d’inferioritat que m’han imposat des de sempre i que em fa sentir que l’exterior és aquell espai on perdo cada vegada que m’exposo. tampoc és una competició amb mi mateixa perquè tampoc vull sentir aquest procés com un procés de ‘millora de la meva persona’ intentant competir amb alguna antiga-jo. 

tot i la por i l’ansietat, em sento bastant feliç. és emoció, com qui descobreix un nou món, però aquest cop ho fa mirant cap endins. 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: