acceptar-se

avís de contingut: menció de por, de no acceptació, rebuig i apropiació

estic en el procés d’acceptar-me. no només tenir-me afecte, no només estimar-me. acceptar-me. no tinc records de quan m’acceptava. suposo que en algun moment ho vaig sentir i ho vaig fer. però no ho recordo. sí que he intentat començar aquest procés mil vegades. no diré que cap vegada ha servit de res. una mica, una miqueta. però mai he aprofundit gaire. necessitava abans aclarir moltes coses. aquest cop em trobo davant de la meva imatge i sé que ha arribat el moment. el gran moment. i estic entre nerviosa, emocionada, i espantada. però a mi la por no em desagrada. m’ha ajudat a sobreviure en moltes ocasions i a defensar-me i cuidar-me. abraço la meva por, i tot i tenir-la em ve molt de gust endinsar-me en aquesta part del procés. la por em serveix, en aquest cas, a prendre’m les coses a un altre ritme. això també forma part del procés d’acceptar-se. el ritme.

no és només una qüestió corporal, també és emocional i mental. però és davant de la meva imatge on sempre em veig més afectada, i més ara després del pas de tants anys. em vaig adonar de que també tapava la meva por a no ser acceptada degut a la meva manera de ser controlant tenir una imatge més acceptable per les demés. la por a perdre aquest control és la meva por a trencar-me i la meva por a dues coses que estan confrontades: la por al rebuig de les demés i la por a l’apropiació de les demés. el meu cos sempre al mig, patint la tensió i patint la conseqüència de les dues relacions amb el que m’envolta.

l’altre dia meditava (una cosa que últimament torno a fer amb regularitat) i, després de dies estancada en aquest camí i procés, vaig començar a plorar molt. només em venia al cap una imatge, d’adolescent: només necessitava que algú em recollís, que algú m’ajudés a aixecar-me, que m’ajudés a estimar-me. després de plorar durant 15 minuts seguits (una cosa que feia més de dos mesos que no em passava i que abans era el meu pa de cada dia) vaig connectar amb certes creences i experiències amb les que em vaig trobar quan era més petita. no explicaré la història, no em ve de gust exposar-me tant ara mateix. només diré que hi havia una part de la meva història, que m’ha construit, que havia oblidat. després certa pau va arribar. i ara, em sento una mica més aprop, més aprop de mi, i més aprop de qui sento haver responsabilitzat gairebé tota la meva vida.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: