un nou inici

avís de contingut: menció d’agressió sexual, bulímia, consum excessiu d’alcohol i altres drogues, estrés post-traumàtic

he fet moltes teràpies. he passat per diferents terapeutes. algunes vegades de forma menys ‘voluntària’ altres al contrari. no sempre que hi he anat m’ha servit d’alguna cosa. algunes vegades m’ha ajudat i les he finalitzat quan acabava els processos. les últimes les he escollit molt i molt bé. perquè a mida que em vaig curant capes sento, aprenc, i m’adono de la importància de certes sensibilitats a l’hora de tractar certs temes. sempre he sigut més o menys conscient de que a les teràpies evitava i esquivava certes parts de la meva vida. veient-ho des de la posició en la que estic ara, sé que ni deuria ser el moment per afrontar-les, ni sentia la comoditat de compartir-les amb qui estava fent la teràpia. fa ja un temps que sentia que necessitava tocar tot allò que havia enterrat i que havia esquivat durant anys. allò que no sabia el que era, però que sabia d’alguna manera que va començar en un moment molt determinat de la meva vida. com podia saber quin era aquell moment si no sabia del que es tractava? la meva vida va canviar moltíssim després d’un estiu o inici de tardor: vaig començar a beure alcohol de forma descontrolada, vaig començar a tenir bulímia, vaig començar també a abusar d’altres drogues, vaig començar a posar-me en situacions de perill amb una freqüència que anava augmentant amb el temps. moltes d’aquestes coses les he pogut anar calmant amb el temps, certes experiències, i auto-teràpies. i, tot i que calmades, seguien dins meu d’alguna manera que no aconseguia entendre. quan vaig començar a comprendre que jo era autista vaig relacionar-ho amb aquest fet, com si de conseqüències dels trets autistes i del capacitisme es tractessin. dins meu, però, hi havia moltes coses que no em quadraven i seguia mantenint un dolor relacionat amb una agressió sexual que vaig patir als 17 anys, aixi com d’alguna relació de maltractament posterior que tampoc em deixaven molt tranquila. no obstant, moltes vegades jo mateixa m’auto-enganyava i a la vegada no m’entenia. això no va començar als 17, va començar abans.

escollir terapeuta per a mi era molt important. necessitava un entorn de confiança, un entorn diferent al que havia tingut fins ara en les teràpies (amb alguna excepció). necessitava també un discurs feminista i no capacitista. començar teràpia en un entorn així per a mi ha sigut molt important. ha sigut el primer cop que he pogut parlar obertament de coses que mai havia compartit. tenia una resistència molt gran, però, a considerar que molts dels meus ‘símptomes’ eren deguts a traumes, especialment a un que no sabia detectar, perquè, com vaig descobrir també fent teràpia, el meu cap l’havia esborrat. jo, d’alguna manera sabia que tenia certes limitacions degut a algun efecte traumàtic, però no entenia el que m’havia portat a viure certes situacions que jo considerava traumàtiques. perquè aquí està: jo ja sentia que estava molt ‘tocada’ i que d’alguna manera jo m’anava posant cada vegada en situacions més xungues i perilloses. amb el temps els símptomes es van anar incrementant. però com deia, tirant enrera sentia que tot allò va començar abans de moltes de les situacions traumàtiques que recordava. en el meu cap hi havia alguna cosa que em deia que va ser l’estiu del 95 on alguna cosa em va canviar dràsticament.

fent teràpia vaig aconseguir detectar i recordar l’esdeveniment traumàtic que em va començar a desencadenar la majoria dels primers símptomes. vaig colapsar molt. vaig plorar molt. em va costar acceptar-ho. però després d’una crisi de dues setmanes seguides vaig sentir com un pes que m’havia tret de sobre, em vaig sentir molt més lleugera, de cop vaig començar a mirar-me d’una altra forma, amb més comprensió, em vaig perdonar moltes coses (tot allò que sentia que havia fet i que m’havia fet mal). des d’aleshores alguna cosa dins meu ha canviat molt. no estic dient que m’hagi curat de res. l’estrés post-traumàtic allà està encara i estic en procés de treballar-me moltes coses. no obstant, hi ha hagut un ‘click’, gràcies a haver pogut expressar-ho, tret, haver-ho compartit amb algú, a haver pogut posar paraules, a haver pogut ordenar esdeveniments (abans ho tenia tot molt caòtic i desordenat en el meu cap), a haver pogut entendre moltes de les coses que vaig fer, i que he fet durant els últims 25 anys.

va ser en aquest moment en el que vaig començar un nou camí i a construir-me, a construir tot allò que no vaig poder, que no he pogut, però que tinc mil ganes de veure, i de viure. ara em costa molt menys escoltar-me. no em fa res haver trigat tant de temps. abans tampoc ho hagués pogut fer.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: