tancant procés, tancant aquest espai

avís de contingut: menció d’estrés postraumàtic, alarmes, ansietat, por i maltractament

He trigat molt en tornar a escriure en aquest espai. I ho faig precisament fent un tancament. He acabat amb el procés que em vaig proposar quan el vaig començar. I em sento molt bé. La meva ansietat extrema i constant ha baixat moltíssim. Les relacions já no són per a mi un espai d’extrema inseguretat i por. Puc relacionar-me des d’un altre punt. I el meu cos no se sent en alerta constant.

Sento ara que puc planificar, que em costa menys entendre què vull, i em frustro menys quan veig que no entenc molt bé el que vull o si el context no em permet dur a terme allò que m’agradaria o em proposo. Em sento més viva, més estable, més alguna cosa que no sé com descriure. Em sento més en pau, amb mi mateixa i amb el meu entorn. Mantenint, òbviament, aquell estat de ràbia que em permet lluitar contra allò que no veig just.

He entès molt millor la meva relació amb les addiccions. Les he rebaixat. Les puc controlar. He entès millor el meu sistema nerviós, el meu cos, la seva relació amb l’entorn i el context. La meva relació amb l’entorn i el context.

He après a llegir les alarmes que m’enviava el meu cos. No vulgueu desactivar les alarmes. No lluiteu contra elles de la manera que la majoria de vegades fem. Fer-ho ens porta a situacions encara pitjors, on el cos es posarà en alarma constant. Hem d’aprendre a escoltar-les, a escoltar-nos, a llegir-les, distingir-les i encarar-les. El que el cos necessita és que fem alguna cosa amb les alarmes, agafar part del control, sigui intentant entendre si allò és o no una situació de perill, sigui reaccionant a aquell perill empoderant-nos, fent-hi alguna cosa: fugir, córrer, resguardar-nos, parlar, analitzar, entendre, i, sobretot, cuidar-nos, mimar-nos, tenir-nos en compte i abraçar-nos.

Una de les millors sensacions que he guanyat ha sigut la de saber que tinc eines per detectar i evitar certs maltractaments, i que puc escoltar-me, escoltar i, sobretot, actuar.

La teràpia ha jugat un paper molt important. Necessitem més teràpia amb sensibilitat estructural, feminista i amb una visió anticapitalista i anticapacitista. Necessitem més formació en trauma. Us aconsello anar a terapeutes amb aquesta formació i visió.

He fet moltes teràpies a la meva vida. Sabia que aquesta seria especial. Primer de tot perquè sabia que anava a tocar el meu fons. Anteriorment havia anat treient i tractant capes. Aquest cop volia anar al fons de qüestions que fins ara havia evitat. Sabia que m’endinsaria també en la meva infància, adolescència i relacions més bàsiques. Per altra banda, també m’havia convertit en una experta a l’hora d’escollir teràpies i terapeutes. Cada vegada iterant, cada vegada convergint més. I sabia que aquest cop hauria donat al clau del que més necessitava ara mateix.

Hi ha esperança. Ho dic per totes aquelles que porten temps intentant trobar la forma de sobreviure i lluitant contra l’estrés postraumàtic, el maltractament i totes les seves conseqüències i contra el pes de la culpa, l’ansietat i la por. Hi ha esperança, i és aquest també un dels motius pels quals he compartit i comparteixo això.

No estic dient que no torni mai més a teràpia. Només que ha acabat aquest intens i profund procés.

ara sí, per fi, puc començar a construir

vaig trobant certa calma amb els canvis dels processos. vaig acceptant abans de trobar-me donant-me cops de cap en carrerons sense sortida. i el millor és que quan en surto ho faig amb més energia que mai. s’han acabat aquells bucles de dies, setmanes o mesos lamentant-me i intentant trobar una sortida mentre l’angoixa m’ofega. no dic que no m’afectin les coses, o que no m’afecti el que les demés em facin o facin a la nostra relació. és més aviat que he après a esquivar certes violències, certes dinàmiques que atrapen, tot allò que perpetua aquell tipus de vincle tòxic que acaba jerarquitzant les teves emocions. això em fa sentir bé.

he deixat que tot això es destruís, es desfés, deconstruís. l’estic acabant de deixar morir aquest hivern. estic esperant l’arribada de la primavera per començar a construir coses noves, diferents. adoro aquestes noves adolescències amb més saviesa. una saviesa que no hauriem d’arribar a adquirir, però que davant de la impossibilitat de canviar-ho tot de cop el millor que es pot fer és adquirir-la. per poder sentir, viure, respirar, estimar i compartir. ara, sí, per fi, puc començar a construir.

poder decidir

avís de contingut: menció de trauma i de dinàmiques de maltractament

tenia por a que aquest moment arribés. ho sabia, ho esperava, l’olorava. no per què tingui poders màgics, és perquè he après molt com va la vida. estic trista. i també enfadada. i m’estic permetent estar enfadada. m’he adonat, com més entenc com va això del trauma, que hi ha dinàmiques que afecten sobretot perquè no et permeten fer res, ni reaccionar, ni encarar-te, ni marxar. no et permeten decidir, no et permeten moure’t. només et quedes preguntant-te què està passant. pot ser a través de la mentida, la manipulació, o a través del silenci, o bé amagant, no donant la informació. i s’ha de trencar aquest bucle. t’has de permetre enfadar, marxar, decidir. encara que sigui pel simple fet de detectar-ho. decidir, moure’t, fer alguna cosa. sentir que pots escollir. empoderar-te.

no tots els maltractaments o les seves dinàmiques són degudes a persones xungues que volen dominar-nos. a vegades és l’únic que hem après i no coneixem altres dinàmiques que no siguin tòxiques. a vegades les hem après a través del trauma, per defensar-nos d’allò invisible i quan no teniem eines. però són dinàmiques que tot i que provenen d’altres punts també fan mal i també traumen. és el bucle que hem de trencar.

m’agrada sentir-me així, sentir-me trista però tranquila. sentir que puc fer coses, que puc escollir. al meu ritme. i ara, tot i l’enfadament, estic contenta i demà serà un altre dia, més aprop de la meva estimada primavera, quan sé que tot això, a diferència del que sempre em passava abans, ho hauré aconseguit oblidar.

hivern, un nou final

marcar límits, distàncies, de tot allò que no mereixes a la teva vida. mirar enrera, entendre què has acceptat i què no vols seguir acceptant. entres en una nova etapa. la sents. la vius. l’olores. olorar és una de les meves coses preferides. olorar és una forma també de tocar, d’entrar en contacte, a través d’un sentit que perceb altres intensitats.

em transformo. sempre. em veig formant part de tot i de res. sense i amb. en constant inter-acció. patint, plorant, rient, somniant. estimant. estimant fortament. cap a dins i cap a fora. sortint i entrant. a la vegada, des-incronitzada.

definir-se a través dels contorns. contorns que una mateixa mou, distribueix, defineix.

estic aquí, ja preparada per un nou hivern, després d’haver inspirat molt durant tota la tardor. esperant a que es portin a terme tots aquells finals somniats que em permetran tornar a néixer. un altre cop.

ràbies, lluites, camins i companyies

porto dies donant-li voltes, transitant el meu estat entre la ràbia i la tristesa, intentant entendre d’on treiem les forces per continuar seguint, fent, vivint, transformant. no ho sé. hi ha històries que m’espanten, i em fan desitjar fugir. després descobreixes que hi ha relacions que curen. i aleshores et perds, et mantens. t’agafes fort a elles, de la mà o a base d’abraçades. de cures, omplint una mica amb estima allò que ens ha buidat tanta violència. estic omplint amb confiança tanta desconfiança. és qüestió de saber destriar. un passeig, una conversa, un contacte. respires, i pots aixecar-te i seguir. així d’alguna manera segueixes lluitant. dia a dia.

porto dies despertant-me amb ganes de cremar-ho tot. violència, diuen. no. violència és l’exercici de poder, que t’arrenquin el poc cos i ànima que et queda. és l’agressió. violència és l’estat, patriarcal, racista i colonial, i són el pare i el marit. violència és qui t’aixafa, dia rera dia, i no et permet viure. ni a tu ni a les teves filles, les teves germanes, les teves amigues, les teves veïnes.

i serà per totes aquestes per les que seguirem. aquí. lluitant. agafades de la mà. amb o sense somriure. perquè hi ha dies que no dóna per més que una cara de mala hòstia. i un llumí. i que s’apartin.

m’agrada transitar les crisis

m’agrada transitar les crisis. m’agraden profundes i amargues, o planes i dolces. m’agrada no esquivar-les. m’agrada agafar-les, surfejar-les, cuidar-les. m’agrada aprendre d’elles. m’agraden les crisis, tot i que a vegades puguin ser doloroses.

m’agrada sortir-ne. m’agrada aquella sensació de treure’s un gran pes de sobre. serà en part això el massoquisme? la sensació agradable posterior de l’absència de dolor? potser una part és així. potser altres parts no. no estic dient que m’agradin les crisis per massoquisme. estic divagant a través de moltes altres emocions corporals meves. perquè per a mi les crisis són també corporals. molt sovint em posen malalta. el dolor físic m’acaba d’alguna manera reconfortant. i m’alleuja una mica el dolor emocional.

m’agrada desfogar-me. m’agraden aquests finals, catàrquics. m’agraden els processos, viure’ls, plorar-los, abraçar-los. m’agrada no saber a on van, tot i intentar imaginar-ho a l’inici.

m’agrada transitar les crisis. m’agrada com em transformen.

fent les paus amb el passat

avís de contingut: menció d’auto-lesió, ràbia, ofeg, medicació/drogues/calmants

hi havia un abans, on el meu cos sempre cridava. sagnava i plorava de ràbia. ofegava. s’ofegava. no sabia sentir si no era a cops, a ferides, a hòsties. a hòsties contra tot el que trobava. també contra la vida. cridava, i no escoltava. cridava per no escoltar. cridava per no escoltar-se. vaig aprendre a flotar. no era viva, simplement flotava. a base de calmants, dels que es tragaven, dels que tragaven. empassar, sense respirar, sense tastar, sense sentir.

i ara, des de la distància, ja no et ploro. t’he plorat, molt. ara et porto. no et vull negar. has format part de la meva vida. sé que a cada instant canviem, mutem, mai som les mateixes. i a la vegada formem part de totes i de la present. et porto a dins. sense rencor. he netejat el rencor aquests últims mesos, he fet molta neteja. a base de llepar-me ferides. d’acceptar-me. d’acceptar-te. i ara puc portar-te amb i sense orgull, com qui porta la foto de les seves netes, a la cartera, o les seves filles. jo et porto al cor i et veig amb amor cada cop que a través del mirall a totes nosaltres, petites parts de tot, ens mires.

poc a poc

Busco en silenci aquella part de mi que estava adormida des de feia anys. Una part que vaig necessitar amagar durant un temps de cura, d’entendre. Somnio cada nit en despertar-la, mentre abraço una petita manta per por a perdre alguna cosa més. Ara mateix em deixo portar, sabent que el fluir fa temps em dolia i que moltes vegades ens vulnerabilitza. Em vaig frenant, a cops, per l’ansietat. Una ansietat que m’avisa constantment dels possibles perills que m’esperen. M’aturo. Reviso cada dia la llista de green flags que em vaig penjar a la paret de casa meva. Respiro sempre que arribo al final. No puc amagar un petit somriure. Tot bé. De moment. 

I em sorprenc. No hi estic acostumada. Podria això ser també una senyal d’alarma. Però estic pensant que més que d’alarma és una possible senyal de com he aconseguit canviar la meva vida. Reviso la meva llista de relacions. Són poques però són, diguem-ho clarament, meravelloses. M’he adonat de la sort que tinc ara mateix en la meva vida. Tot i que no és realment sort, porto construint-m’ho des de fa uns anys. Ha sigut un procés de destrucció i construcció, des d’aquell 2014 en el que em vaig enfonsar i no aconseguia fer res més que plorar. Aleshores cridava, entre llàgrimes, una frase que en aquell moment no aconseguia entendre, però que cada vegada va tenint el més sentit del món: “vull que les meves relacions siguin polítiques”. Han plogut moltes coses des d’aleshores. Han sigut 6 anys d’alts i baixos. I ara mateix respiro. Potser ha arribat el moment de gaudir una mica més de tot el que he aconseguit en aquest llarg procés. 

transformar i treure el que sempre ha estat dins

porto una mica més d’un any reconstruint-me. en aquest procés hi ha d’haver part de deconstrucció, de destrucció i també de molta construcció. estem tan acostumades a deconstruir que la part de construir sembla molt més difícil. a mi al menys m’ho està semblant. hi ha moments complicats i estic aprenent a surfejar-los. i està sent guai. està sent intens. 

hi ha moments en que la intensitat és molt elevada. això tampoc és res nou per a mi. davant de la intensitat col·lapso, i el que se sol veure des de fora és molt diferent al que em passa a dins. la intensitat m’atura, i a vegades em deixa sense poder respirar. literal. i estan sent setmanes intenses. però interessants. 

porto quasi tota la meva vida detestant aquesta intensitat, sobretot perquè la gent no la comprèn, o més aviat interpreta des de fora tot el contrari. ara estic abraçant aquesta intensitat i estic aprenent d’ella. no sé què en vull fer, però sento que vull fer-ne alguna cosa. mai n’he fet res, només he deixat que em col·lapsés, sense permetre deixar-la sortir. per por. per pànic. suposo que vaig aprendre a odiar-la, a detestar-la, a negar-la, i, per tant, vaig aprendre a amagar-la i a no expressar-la d’una forma que fos visible cap a les demés. per això passava sempre de forma tant invisible. no és que no em sàpiga expressar, és que mai se m’ha permès fer-ho. suposo que és el que carreguem totes aquelles que no sentim a través de la norma i que per tant les nostres emocions ens són vetades i aprenem a amagar-les i a no expressar-les. 

he obert dins meu vàries preguntes, que crec que em van genials en el procés de construcció en el que estic. i tinc moltíssims dubtes sobre mi. qui sóc no és exactament la pregunta, però entenc per on és ara el meu camí, allò que em transforma una vegada més. necessito treure tot això de dins. em fa por i algun dia em llevo plorant. és por a tot el que mai he aconseguit treure perquè m’estava prohibit. 

no vull competir amb res. vull treure’m de sobre aquesta sensació d’inferioritat que m’han imposat des de sempre i que em fa sentir que l’exterior és aquell espai on perdo cada vegada que m’exposo. tampoc és una competició amb mi mateixa perquè tampoc vull sentir aquest procés com un procés de ‘millora de la meva persona’ intentant competir amb alguna antiga-jo. 

tot i la por i l’ansietat, em sento bastant feliç. és emoció, com qui descobreix un nou món, però aquest cop ho fa mirant cap endins. 

curar connectant

a vegades hi ha somriures que curen. també companyies. arribar a deixar-me curar a través de les relacions no m’ha sigut fàcil, ja que eren sempre el meu espai menys segur, el meu neguit, la meva angoixa. sempre l’alarma constant. ara puc també curar-me a través d’elles. una de les coses que més m’alegra. estimo el filtre que m’he creat. i no només això, sinó també com puc fer servir aquella sensibilitat que abans tant m’afectava i m’alertava. ara em cura.

i és això. cada somriure. sentir-vos aprop, encara que algunes estigueu lluny. poder gaudir-vos. poder plorar-nos juntes. poder-nos ajudar, poder-nos aguantar en els moments també baixos. i poder-nos curar.

la pau de deixar de sentir tot com l’enemic, per tenir moments i espais on poder respirar, tocar. i, sobretot, tornar a connectar.