avís de contingut: menció d’estrés postraumàtic, alarmes, ansietat, por i maltractament
He trigat molt en tornar a escriure en aquest espai. I ho faig precisament fent un tancament. He acabat amb el procés que em vaig proposar quan el vaig començar. I em sento molt bé. La meva ansietat extrema i constant ha baixat moltíssim. Les relacions já no són per a mi un espai d’extrema inseguretat i por. Puc relacionar-me des d’un altre punt. I el meu cos no se sent en alerta constant.
Sento ara que puc planificar, que em costa menys entendre què vull, i em frustro menys quan veig que no entenc molt bé el que vull o si el context no em permet dur a terme allò que m’agradaria o em proposo. Em sento més viva, més estable, més alguna cosa que no sé com descriure. Em sento més en pau, amb mi mateixa i amb el meu entorn. Mantenint, òbviament, aquell estat de ràbia que em permet lluitar contra allò que no veig just.
He entès molt millor la meva relació amb les addiccions. Les he rebaixat. Les puc controlar. He entès millor el meu sistema nerviós, el meu cos, la seva relació amb l’entorn i el context. La meva relació amb l’entorn i el context.
He après a llegir les alarmes que m’enviava el meu cos. No vulgueu desactivar les alarmes. No lluiteu contra elles de la manera que la majoria de vegades fem. Fer-ho ens porta a situacions encara pitjors, on el cos es posarà en alarma constant. Hem d’aprendre a escoltar-les, a escoltar-nos, a llegir-les, distingir-les i encarar-les. El que el cos necessita és que fem alguna cosa amb les alarmes, agafar part del control, sigui intentant entendre si allò és o no una situació de perill, sigui reaccionant a aquell perill empoderant-nos, fent-hi alguna cosa: fugir, córrer, resguardar-nos, parlar, analitzar, entendre, i, sobretot, cuidar-nos, mimar-nos, tenir-nos en compte i abraçar-nos.
Una de les millors sensacions que he guanyat ha sigut la de saber que tinc eines per detectar i evitar certs maltractaments, i que puc escoltar-me, escoltar i, sobretot, actuar.
La teràpia ha jugat un paper molt important. Necessitem més teràpia amb sensibilitat estructural, feminista i amb una visió anticapitalista i anticapacitista. Necessitem més formació en trauma. Us aconsello anar a terapeutes amb aquesta formació i visió.
He fet moltes teràpies a la meva vida. Sabia que aquesta seria especial. Primer de tot perquè sabia que anava a tocar el meu fons. Anteriorment havia anat treient i tractant capes. Aquest cop volia anar al fons de qüestions que fins ara havia evitat. Sabia que m’endinsaria també en la meva infància, adolescència i relacions més bàsiques. Per altra banda, també m’havia convertit en una experta a l’hora d’escollir teràpies i terapeutes. Cada vegada iterant, cada vegada convergint més. I sabia que aquest cop hauria donat al clau del que més necessitava ara mateix.
Hi ha esperança. Ho dic per totes aquelles que porten temps intentant trobar la forma de sobreviure i lluitant contra l’estrés postraumàtic, el maltractament i totes les seves conseqüències i contra el pes de la culpa, l’ansietat i la por. Hi ha esperança, i és aquest també un dels motius pels quals he compartit i comparteixo això.
No estic dient que no torni mai més a teràpia. Només que ha acabat aquest intens i profund procés.