poc a poc

Busco en silenci aquella part de mi que estava adormida des de feia anys. Una part que vaig necessitar amagar durant un temps de cura, d’entendre. Somnio cada nit en despertar-la, mentre abraço una petita manta per por a perdre alguna cosa més. Ara mateix em deixo portar, sabent que el fluir fa temps em dolia i que moltes vegades ens vulnerabilitza. Em vaig frenant, a cops, per l’ansietat. Una ansietat que m’avisa constantment dels possibles perills que m’esperen. M’aturo. Reviso cada dia la llista de green flags que em vaig penjar a la paret de casa meva. Respiro sempre que arribo al final. No puc amagar un petit somriure. Tot bé. De moment. 

I em sorprenc. No hi estic acostumada. Podria això ser també una senyal d’alarma. Però estic pensant que més que d’alarma és una possible senyal de com he aconseguit canviar la meva vida. Reviso la meva llista de relacions. Són poques però són, diguem-ho clarament, meravelloses. M’he adonat de la sort que tinc ara mateix en la meva vida. Tot i que no és realment sort, porto construint-m’ho des de fa uns anys. Ha sigut un procés de destrucció i construcció, des d’aquell 2014 en el que em vaig enfonsar i no aconseguia fer res més que plorar. Aleshores cridava, entre llàgrimes, una frase que en aquell moment no aconseguia entendre, però que cada vegada va tenint el més sentit del món: “vull que les meves relacions siguin polítiques”. Han plogut moltes coses des d’aleshores. Han sigut 6 anys d’alts i baixos. I ara mateix respiro. Potser ha arribat el moment de gaudir una mica més de tot el que he aconseguit en aquest llarg procés. 

transformar i treure el que sempre ha estat dins

porto una mica més d’un any reconstruint-me. en aquest procés hi ha d’haver part de deconstrucció, de destrucció i també de molta construcció. estem tan acostumades a deconstruir que la part de construir sembla molt més difícil. a mi al menys m’ho està semblant. hi ha moments complicats i estic aprenent a surfejar-los. i està sent guai. està sent intens. 

hi ha moments en que la intensitat és molt elevada. això tampoc és res nou per a mi. davant de la intensitat col·lapso, i el que se sol veure des de fora és molt diferent al que em passa a dins. la intensitat m’atura, i a vegades em deixa sense poder respirar. literal. i estan sent setmanes intenses. però interessants. 

porto quasi tota la meva vida detestant aquesta intensitat, sobretot perquè la gent no la comprèn, o més aviat interpreta des de fora tot el contrari. ara estic abraçant aquesta intensitat i estic aprenent d’ella. no sé què en vull fer, però sento que vull fer-ne alguna cosa. mai n’he fet res, només he deixat que em col·lapsés, sense permetre deixar-la sortir. per por. per pànic. suposo que vaig aprendre a odiar-la, a detestar-la, a negar-la, i, per tant, vaig aprendre a amagar-la i a no expressar-la d’una forma que fos visible cap a les demés. per això passava sempre de forma tant invisible. no és que no em sàpiga expressar, és que mai se m’ha permès fer-ho. suposo que és el que carreguem totes aquelles que no sentim a través de la norma i que per tant les nostres emocions ens són vetades i aprenem a amagar-les i a no expressar-les. 

he obert dins meu vàries preguntes, que crec que em van genials en el procés de construcció en el que estic. i tinc moltíssims dubtes sobre mi. qui sóc no és exactament la pregunta, però entenc per on és ara el meu camí, allò que em transforma una vegada més. necessito treure tot això de dins. em fa por i algun dia em llevo plorant. és por a tot el que mai he aconseguit treure perquè m’estava prohibit. 

no vull competir amb res. vull treure’m de sobre aquesta sensació d’inferioritat que m’han imposat des de sempre i que em fa sentir que l’exterior és aquell espai on perdo cada vegada que m’exposo. tampoc és una competició amb mi mateixa perquè tampoc vull sentir aquest procés com un procés de ‘millora de la meva persona’ intentant competir amb alguna antiga-jo. 

tot i la por i l’ansietat, em sento bastant feliç. és emoció, com qui descobreix un nou món, però aquest cop ho fa mirant cap endins. 

curar connectant

a vegades hi ha somriures que curen. també companyies. arribar a deixar-me curar a través de les relacions no m’ha sigut fàcil, ja que eren sempre el meu espai menys segur, el meu neguit, la meva angoixa. sempre l’alarma constant. ara puc també curar-me a través d’elles. una de les coses que més m’alegra. estimo el filtre que m’he creat. i no només això, sinó també com puc fer servir aquella sensibilitat que abans tant m’afectava i m’alertava. ara em cura.

i és això. cada somriure. sentir-vos aprop, encara que algunes estigueu lluny. poder gaudir-vos. poder plorar-nos juntes. poder-nos ajudar, poder-nos aguantar en els moments també baixos. i poder-nos curar.

la pau de deixar de sentir tot com l’enemic, per tenir moments i espais on poder respirar, tocar. i, sobretot, tornar a connectar.

moure’ns aturant-nos per respirar aquest moment

estic caminant nous camins. estic explorant noves sensacions. estic veient(-me) d’altres formes, sentint(-me) d’altres formes. estic (re)descobrint i (re)construint. estic en un moment pre-(nou-)naixement. tinc una cosa dins que em remou, i no és por, és aquella petita sensació de vertigen i emoció que acompanya molts dels descobriments durant l’adolescència, com quan t’escapes per primer cop. tinc un impuls, però més controlat. i són els somriures que em mouen de tant en tant els que em motiven. estic respirant, inspirant, observant. i a la vegada, de forma quasi contradictòria, m’estic preparant per la tardor. per això certes ansietats. és com si et comencessis a preparar per sortir, però a la vegada sentissis el desig i necessitat de la calma, l’interior, la reflexió, la pre-preparació.

per això m’aturo. o més aviat em freno. i et miro. i somric. no sé què se’m desperta, però és com si m’estigués retrobant amb algú que vaig deixar fa temps enrera, algú a qui estimava, algú que motiva tots els meus sentits. algú que era jo, però a la vegada algú altre.

respirem. juntes. no fa falta, ara mateix, res més.

estimo el que tinc

algunes vegades s’ha de sortir d’alguns llocs per poder veure les coses amb perspectiva. d’aquí a poc, el 2 de setembre, farà un any que vaig començar teràpia. m’impressiona veure’m, veure el recorregut, veure com em sento, comparar-me amb com estava, no per algun tipus de competició amb mi mateixa, sinó per alegrar-me del camí recorregut. ha sigut complicat, especialment el primer mig any. intens. ara s’ha calmat una mica. i puc respirar, molt. a més, he tornat a Barcelona, i noto la diferència. em sento molt feliç. agraeixo molt tenir l’oportunitat de poder-me relacionar amb el que considero la meva família (o famílies, de forma múltiple) des d’aquest punt on estic ara. és un gran regal. és bonic. i és tranquil. m’agraeixo mil a mi mateixa la decisió que vaig prendre fa un any. us estimo. m’estimo. estimo tot el que tinc. 

ressituar-se

una de les coses que m’ha aportat el procés terapèutic en el que estic ha sigut el de poder tenir més clares quines són les coses que vull a la meva vida, ressituar-me. fins fa poc em sentia quasi sempre molt perduda i amb una tendència molt gran a abandonar allò que a vegades semblava donar-me certa seguretat (crec que per aquella necessitat tant gran de fugida i per la por a la pèrdua). sempre acabava fugint de la pròpia seguretat i estabilitat, tot i que això sempre m’acabava posant en situacions precàries i no desitjades. però per a mi aquestes situacions on em posava eren les úniques que sentia familiars i conegudes. 

ara estic intentant lidiar amb aquesta part del procés que, per un costat m’està portant més alegria i tranquilitat, però per un altre està fent que hagi de gestionar cert sentiment de culpa per moltes de les decisions que he pres durant molt de temps, o quasi tota la meva vida. sé que és un procés que no serà llarg, però suposo que l’haig de passar. entenc racionalment que no vaig poder prendre millors decisions, que tampoc estava en condicions per entendre res de millor manera, o de sentir-les. però ho haig de passar també pel cos i l’emoció. a més, a part del sentiment de culpa també està el neguit per adonar-me de certes pèrdues, que també haig d’acceptar. 

hi ha coses, a més, que no tinc ganes d’esperar-les més. i això és tota una nova aventura. 

confinament i millora

avís de contingut: menció d’estrés post-traumàtic, ansietat, angoixa, por, pànic, dolor, abús d’alcohol i altres drogues, mort, malaltia, covid, confinament.

a mi la quarentena em va permetre deixar de tenir ansietat. perquè és cert que tinc certs privilegis, la meva feina no estava en risc, podia teletreballar i seguir cobrant. a més, també, el virus en sí no em produeix angoixa, ni por. no perquè pensi que és una ‘gripinha’, ni tampoc perquè no em preocupi el que implicaria cap a altres persones que jo l’agafés; al contrari, la meva única preocupació han sigut les demés persones. jo tinc una relació amb la malaltia i la mort que poques persones entenen, i que poc comparteixo, i que, tot i que ja no acostumo a posar la meva vida en risc, només em fa por el meu propi dolor i la mort de les demés.

tornant al que comentava al principi, a mi la quarentena em va permetre deixar de tenir ansietat, no només pels meus privilegis, sinó també em va ajudar en els meus no-privilegis. en el meu cas no només per molts dels trets autistes que moltes vegades fan que m’angoixi en moltes situacions socials que en una quarentena són fàcils d’evitar, sinó també em va permetre allunyar-me del meu principal trigger del meu estrés post-traumàtic: les relacions. per això he pogut avançar tant en la teràpia, per això he pogut deixar de beure, per això he pogut connectar tantíssim amb mi i amb tantes coses. per això he pogut anar treient-me tantes capes durant aquests pocs mesos.

amb tot això no vull dir que m’alegri del que ha passat, ni molt menys. tampoc vull menystenir les que aquesta quarentena els ha agreujat problemes de salut mental i/o els ha provocat de ‘nous’, inclús estrés post-traumàtic. vull, només, compartir altres experiències de quarentena, especialment en aquest espai on comparteixo sobre el meu procés de recuperació. en el meu cas concret m’ha ajudat amb els meus problemes de salut mental.

una de les coses que he pogut començar a fer més són coses vinculades amb el cos. quan vaig començar la teràpia al setembre passat ni m’imaginava que podria fer-ho. cada vegada que la meva terapeuta em recomenava fer alguna cosa més física el meu cos es posava en guàrdia, molt tens, i només sentia por i ganes de plorar. porto des de abans de l’adolescència amb el cos tens, mentre a la vegada era incapaç de sentir, alternant moments de dolor intens que no he sabut mai gestionar (fins ara). per això he tingut moltes èpoques on he abusat molt de l’alcohol, i d’altres drogues.

però just abans del confinament vaig començar a sentir que era el moment de començar a connectar una mica amb el meu cos i el confinament va ser el millor moment per començar a fer-ho, especialment per no haver de lidiar a la vegada amb l’angoixa que normalment em produien les relacions (tot i que amb la teràpia i l’aprenentatge de reconèixer les alarmes a temps començaven a ajudar-me a baixar molt aquesta angoixa). i ha sigut genial, i m’està anant genial. sento una gran transformació que no sé explicar amb paraules gaire bé.

una de les meves pors era que acabés el confinament: tenia por a tornar a sentir tot aquell merder emocional (por, pànic, angoixa, dolor, o incapacitat de sentir) que em provocaven les relacions. però amb el desconfinament m’he adonat de que aquell merder emocional sembla estar-se diluint, sembla que va desapareixent. i això és un dels millors regals que m’ha portat aquest procés.

una sensació estranya

hi ha molts dies que em pregunto com he arribat fins aquí. moltes de les vegades em pregunto si val la pena seguir, o bé per què he empès el meu cos constantment per seguir existint. no tinc gaire resposta. el que m’he preguntat mil cops també és per què un món que s’ha dedicat a negar-me, a esborrar-me, a desitjar, literalment, que no naixés mentre a la vegada tampoc permetia evitar-ho, es dedica a la vegada a no deixar-me deixar-lo en pau.

és dels primers cops que miro aquesta història des del principi fins a on sóc ara, i la veig amb tranquilitat. ja no m’odio per haver-me odiat tant. sé on va començar tot plegat, abans de que jo naixés, d’aquí aquesta obsessió. sé el que he arrossegat i amb qui he compartit aquesta història. una història que ens uneix de forma complexa, simbòlica, emocional i física. que ens uneix tant que moltes vegades ens repeleix.

i ara, segueixo pensant, com merdes he pogut arribar fins aquí, i com puc haver aconseguit tanta calma entre tanta tempesta, i entre tant missatge constant per aconseguir el meu propi auto-rebuig.

som supervivents. cada una a la seva manera. cada una per estar travessada per diferents coses. cada una en el seu context. és aquesta sensació estranya de no saber què fas aquí, de no tenir molt clar si era el que volies i a la vegada alegrar-te d’haver-hi arribat (sense tampoc sentir-te malament si no ho haguessis fet), la que moltes compartim.

ritmes i relacions: deixar enrera l’angoixa

avís de contingut: menció d’angoixa, maltractament, manipulació i pànic. consum relacional.

una de les decisions que ha sigut important en aquest procés en el que estic ha sigut deixar les no-monogàmies. sentia, i encara sento, que com ens movem dins d’aquestes és altament consumista i hi ha molt poc espai per al temps, el comprendre, el contacte. potser a altres persones no els passarà, no ho sé. però a part de la crítica política o teòrica que en pugui fer per com de malament tractem en general a la gent, on s’inclouen com es practiquen les no-monogàmies, també hi ha una cosa profunda sobre les meves necessitats i com d’incompatibles són els funcionaments en aquestes filosofies. la gent consumista és agobiant. jo no tinc ni la capacitat de coleccionar res. a mi se m’escapen totes les coses de les mans. em rellisquen. i en les no-monogàmies molt més. per molt que les teories ens diguin altres coses.

necessito calma, tranquilitat. necessito conèixer, sentir, comprendre. i a un ritme com el que ens imposa ara el confinament. sí, què voleu que us digui, un avantatge del que ha passat ha sigut poder reduir el ritme de tot, inclòs el de les relacions. i m’he adonat de que els ritmes cosiderats normals no fan per mi. no em permeten entendre i per tant em produeixen el pànic de caure infinitament en les mateixes merdes. estic cansada de que m’imposin sempre uns ritmes que no em van bé i que em trenquen. ritmes que, a més, són una mentida, ja que hem passat de buscar a la persona ‘perfecta i ideal’ de la monogàmia a que ens importi bastant poc el que consumim, volent només trobar aquella petita part en la que diem que connectem, però que en realitat usem. i tirem.

hem ‘deconstruit’ tant que hem acabat destruint tot. també les coses bones de moltes coses. i que consti que poso ‘deconstruir’ entre cometes.

tot això té molta relació amb el procés en el que estic perquè per a mi, i especialment per al meu cos, és important gestionar el que sento, donar-me temps a entendre, analitzar les alarmes, poder decidir amb marge. no caure en les mateixes merdes. necessito sentir, i a un ritme que m’ho permeti.

ara estic contenta i em sento molt bé perquè he après sobre les alarmes, no només negatives, sinó també els senyals positius. quan vaig començar la teràpia estava molt angoixada perquè no sabia com ensortir-me, perquè em feien pànic les relacions, especialment les noves. i només feia que plorar. només volia entendre com detectar-ho a temps. només volia que no em tornessin a mentir, manipular, utilitzar, enganyar, maltractar, aixafar. però a la vegada també em feia pànic el mur que m’havia construit perquè sentia que em separava i que no em permetia tampoc sentir les coses bones o connectar. ni amb mi mateixa. el trauma fent de les seves.

després de 7 o 8 mesos em sento molt diferent. no només sento que puc detectar les alarmes, sinó que jo mateixa he canviat molt les meves atencions per a no caure en el mateix desgast. a més, m’estic permetent acceptar el ritme que necessito, i estic començant, sense adonar-me, a obrir-me molt més i a permetre’m sentir i voler d’alguna manera connectar i conèixer. i està sent bonic.

miro enrera a aquella persona que només plorava i s’angoixava i em sento molt feliç del procés que he fet.

cuidar-se no és controlar-se

avís de contingut: menció de consum d’alcohol, dorgues i de TCA

una de les coses que em va aportar adonar-me de que tenia símptomes d’estrés post-traumàtic i també entendre d’on provenia va ser deixar de culpar-me tant sobre totes les coses que havia fet, mirar-me amb més afecte. però aquesta última setmana això ha canviat una mica. no obstant crec que és per coses diferents. primer vaig aconseguir acceptar i perdonar-me coses molt concretes, com el fet de beure alcohol de forma tant descontrolada (o consumir altres drogues), els problemes amb el menjar, els problemes relacionals concrets, etc. el que m’està passant ara és que m’està costant acceptar decisions generals, decisions importants o que em van portar per certs camins que sento que han fet que ara mateix estigui en una situació que crec que no és la que desitjaria. és estrany, suposo que és el primer cop que sento una mica millor entendre què vull. també estic en el procés d’acceptar-me. però acceptar-se no té només a veure amb el cos. ni tampoc només amb com ets o com funciona el teu cap. també té a veure amb acceptar el teu passat, les teves decisions, les coses que has fet. i aquí, de cop, m’he aturat, he plorat, he cridat. però sabeu què significa això? que ja no estic encallada en el punt anterior de la meva acceptació. he entès que senyalar qui no em cuida perquè em controla no serveix de res quan sóc jo la primera que no em cuido sinó que em controlo: el meu cos, el meu comportament. i ara mateix només se’m desperta un somriure.

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora